Ilustraciones de Marisa Álvarez para un cuento escrito por Ramon Faura y dedicado a Mateo Ibarra

El Mateo i els seus pares vivien en una casa molt gran situada dins la panxa de Barcelona i amb un passadís tan llarg com el nas d’una bruixa. Els matins eren llampants perquè al pati del costat hi havia una escola des d’on arribaven els crits enjogassats dels nens.

Al Mateo li agradava llegir contes i ballar el Fox-trot.

Però allò que més s’estimava era pintar. Normalment pintava ninots a les parets de casa, cosa que als seus pares no els feia cap gràcia. Tanmateix, com els pares del Mateo eren molt comprensius i no volien malmetre la seva vocació, mai no el renyaven.

A la nit, quan ell dormia, agafaven els fregalls i les galledes plenes d’aigua i rentaven la cara a les parets.
L’endemà el Mateo es mirava sorprès la paret blanca i tornava a començar la seva obra mestra.

Un matí que podria haver estat qualsevol altre, un esdeveniment màgic va venir a fer pessigolles als seus dies tranquils. A la televisió van anunciar que al desembre vindria a cantar a Barcelona la Britney Spears. La cantant preferida del Mateo!

I el concert, a més, era el mateix dia que el seu aniversari: el dos de desembre! Era indispensable assistir-hi. A més, la Britney era tan guapa...!

Aquell mateix dia, dinant amb els seus pares, el Mateo els va fer saber que volia veure cantar la Britney Spears en directe. El seu pare, el Santi, li va dir que era massa marrec per anar a un concert. “ Quan creixis ja podràs anar a tots els concerts que vulguis”, va afegir.
El Mateo va insistir. Aleshores, la seva mare, que es deia Marta, li va dir que anar a veure cantar la Britney Spears era com anar a veure cantar unes salsitxes: un producte com un altre.
Caram! –va dir el Mateo– no hi ha qui els entengui.

I es va posar a plorar. Plorava i cridava: “Vull anar a veure la Britney Spears! Vull anar a veure la Britney Spears!”Els seus pares però, per molt que marranegés no s’estovaven.
Creien que aquells plors eren teatre per enredar-los.

El Mateo plorava i plorava. I va plorar tant que les seves llàgrimes van convertir el menjador en una piscina municipal.
Cada vegada hi havia més aigua. El Mateo plorava i l’aigua pujava. Primer va arribar-li als genolls, després al melic i finalment va inundar la taula. El Mateo, encara que s’espantava no podia deixar de plorar. Tal era la seva desil·lusió de no poder veure la Britney Spears.
Quan va parar de plorar es va esgarrifar en veure els mobles flotar per la casa i l’aigua gairebé arribar al sostre. Aleshores, el nostre petit heroi, va recordar que no sabia nedar. Va abraçar ben fort al seu Babar per que l’ajudés a no enfonsar-se. El Babar sí que sabia nedar i gràcies a ell el Mateo no es va ofegar. Malgrat tot, el Mateo seguia capficat ja que havia perdut de vista els seus pares. Va començar a buscar-los. Va nedar fins el seu dormitori: No hi eren. Finalment els va veure surant pel passadís agafats a una cadira.

– Quina inundació que has provocat! – va dir-li el seu pare.
El Mateo va voler acostar-s’hi. De sobte, algú va obrir la porta. Era la tieta Eva que venia de visita. En obrir la porta l’aigua va començar a sortir amb fúria. Ara les escales s’havien convertit en una catarata. L’aigua sortia tan ràpid que es van formar corrents més perillosos que els del Oceà Pacífic. L’empenta de l’aigua s’emportava al Mateo. El Santi i la Marta es van agafar a l’ordinador que pel seu pes s'estava quiet sobre la taula.

La tieta Eva es va enfilar a la làmpada del rebedor. Però el Mateo no tenia a què agafar-se. El corrent se l’emportava cada vegada més ràpid cap a la porta.
El Mateo i el Babar, agafats de la mà, van començar a rodar escales avall sobre l’aigua furiosa que trencava contra les baranes, les parets i els vidres. El Mateo creia que s’esberlaria el cap com un meló. Agafava ben fort el Babar per protegir-lo de qualsevol mal. En qüestió de segons,

abans que s’adonessin, l’aigua els va deixar al carrer.

– Estàs bé, Babar? – va preguntar el Mateo.

– Sí, Mat – li va dir el Babar.

El Babar li deia “Mat” en senyal de sincer afecte i tendra confiança.

– Ara som lliures – va dir el Mateo – només cal esperar fins el dia del meu aniversari per anar a veure la Britney Spears. Fantàstic! Qui ens ho impedirà?... Moltes gràcies aigua – va dir-li a l’aigua que ara s’acumulava al carrer.

L’aigua li va respondre:

– De res, i recorda que sóc les teves llàgrimes-

I aleshores l’aigua va començar a prendre tota mena de formes : de cotxe, de nas, de flor... fins i tot d’aigua!

– Doncs, moltes gràcies llàgrimes meves per haver-me ajudat a fugir.

El Mateo si bé era tossut, també estava molt ben educat i sabia agrair un favor. Encara que per veure aquest favor haureu d’esperar-vos al proper capítol.